ELS CONCEPTES NUMÈRICS (PIAGET)

     Els nens comencen a utilitzar els nombres com a eines del pensament durant els anys pre-escolars, però no adquireixen un concepte vertader del nombre abans de l’etapa de les operacions concretes.

·  Rochel Gelman i cols., diuen que alguns nens de 4 anys poden entendre els següents principis bàsics del compteig:

o   Els nens es poden comptar qualsevol element sense importar com estiguin situats.

o   Els nens són capaços de comptar cada element una sola vegada cadascun.

o    Assignen els nombres sempre en el mateix ordre: 1,2,3,4...

o   No es dóna importància a l’ordre en què els nens comptin els objectes.

o   L’últim nombre pronunciat és els dels elements que conté el conjunt.

·  Els nens d’edat pre-escolar comprenen una mica les relacions numèriques, així que la majoria dels nens a partir de 3 anys saben que 8 és més gran que 5.

EL DIBUIX (PIAGET)

A partir dels 2 anys els nens descobreixen el dibuix i comencen a fer ratlles sobre superfícies amb llapis, colors… els dibuixos ens revelen molt sobre els seus pensaments i sentiments.

Entre els 2 i 3 anys només dibuixen per plaer, els agrada anar movent la mà i el braç i després observar la seva “obra d’art”, que solen ser línies rectes o en zig-zag, gargots.

Entre els 3 i 4 anys comencen a combinar traços per dibuixar quadres, creus, cercles i altres figures geomètriques.

Cap als 5 anys inicien l’etapa representacional, dibuixen cases, animals, persones… poden representar objectes o éssers reals, o de la fantasia.

En definitiva, els dibuixos infantils:

O   Són una expressió de la intel·ligència infantil, dels conceptes infantils i de la forma en què el nen coneix i interpreta el món en aquestes edats.

O   Són també una expressió dels estats emocionals i anímics (servint a més, com a eina preventiva).

O   Finalment, el dibuix és una manifestació de les capacitats creatives de nens i nenes, pel que té grans possibilitats educatives. És a l’etapa infantil on més profit es pot treure del dibuix, als 6-7 anys són ja menys productius.

EL LLENGUATGE (PIAGET)

Els nen aprenen a utilitzar el llenguatge sobretot durant els anys pre-escolars, ja que disposen d'un desenvolupament molt accelerat per al llenguatge.

Normalment quan el nen comença a parlar es refereix a accions o activitats, esdeveniments, desitjos... i sol utilitzar un llenguatge molt representacional.

El nen comença a emprar les paraules per representar objectes absents i esdeveniments passats. Les utilitza per a referir-se a actes i accions que no experimenta de forma directa.

·         Piaget creia que el pensament antecedeix al desenvolupament lingüístic.

EL JOC SIMBÒLIC (PIAGET)

El joc simbòlic és el que nosaltres anomenem una simulació, els nens juguen a fer de veure que fan certes coses, per exemple amb un pot i unes pedres es fot fer de veure que es fa el menjar, o el típic joc de jugar a mares i pares simulant fer el que fan els grans.

El joc simbòlic comença amb seqüències simples de conducta emprant objectes reals, qualsevol objecte els pot ser d'utilitat.
Als quatre anys, el nen pot crear un guió i representar diferents papers socials, com ara el paper de pare, mare, fill, personatge de la televisió, superheroi...
Aquest tipus de joc afavoreix el desenvolupament del llenguatge, així com les habilitats cognoscitives i socials, i sobretot afavoreix la creativitat i la imaginació.

ELS SUBESTADIS (PIAGET)

• Etapa de l’ús dels reflexes congènits (0-1 mes)
  Subestadi 1: Els únics esquemes present són els reflexes (prensió, succió). L’ús repetit dels reflexes permet al nadó obtenir informació sobre sí mateix i sobre el món i són la base sobre la que s’assentarà tot el coneixement posterior.

• Etapa de les reaccions circulars primàries (1-4 mesos)
  Subestadi 2: Són les primeres conductes adquirides per adaptació (assimilació + acomodació); el nen adapta, per exemple, els moviments de succió a la forma i mida dels objectes, aprèn a distingir de forma cada cop més fina els estímuls. Així, als 3 mesos ha aprés a organitzar el món en:

• Objectes que es poden succionar per obtenir plaer.
• Objectes que es poden succionar per alimentar-se.
• Objectes que no s’han de succionar mai. 

També ha aprés: formes més eficaces de succionar el pit, el biberó, els dits, el xumet... S’anomenen circulars perquè són repetitives i s’anomenen primàries perquè:

• La font de reacció és el propi cos del nadó
• Inicialment són casuals i fortuïtes.

En aquest procés circular primari els nens adquireixen informacions molt valuoses a partir de les quals:

• Adquireixen consciència de la seva corporalitat i de la seva unitat corporal.
• Donen les primeres passes per la construcció de l’esquema corporal.
• Comprenen el món de les persones i els objectes

Aquestes reaccions donen lloc a les primeres costums i habilitats del nen. En aquest període es comença a coordinar la informació sensorial (visió/prensió)

• Etapa de les reaccions circulars secundàries (4-8 mesos)
  Subestadi 3: El nen va prenent consciència de l’existència de persones i objectes i arpen a reconèixer les seves respostes i a actuar sobre elles. Una forma de manifestar aquesta presa de consciència és repetir aquelles accions que susciten una resposta acceptable:
• Quan el nadó mou el sonall i produeix un so agradable, repeteix l’acció per a aconseguir una nova gratificació i prolonga l’experiència indefinidament (reacció circular).

Piaget les anomena circular per ser repetitives i secundàries perquè la font de reacció és externa al cos del nadó. Aquestes reaccions, a l’igual que les primàries són reaccions senso-psico-perceptivo-motrius que permeten que el nen construeixi coneixement i desenvolupi la seva intel·ligència.  

• Etapa de la coordinació d’esquemes secundaris i la seva aplicació a situacions noves (8-12 mesos)
  Subestadi 4: el nen ara presenta conductes intencionals, orientades cap a objectius. Utilitza els esquemes que ja coneix per a resoldre problemes senzills. Coordina uns amb altres: visió, prensió, gateig...Anticipa coneixements i estableix relacions entre mitjans i fins. Ex.: Quan el nen veu una pilota a l’extrem duna habitació pot decidir gatejar cap a ella ignorant la resta d’estímuls, apoderant-se finalment d’ella. Progressa la seva capacitat d’imitació.

• Etapa del descobriment de nous mitjans a través de l’experimentació activa: reaccions circulars terciàries (12-18 mesos)
  Subestadi 5: Les activitats intencionals i orientades cap a objectius es fan cada cop més riques. El nen segueix fent descobriments accidentals d’accions que produeixen efectes agradables i repeteix aquestes accions amb variacions, és a dir, el nen introdueix una dinàmica experimental (mobilitat dels esquemes) i per això Piaget les anomena terciàries. D’aquesta forma el nen esdevé un petit científic, que experimenta constantment per a fer nous descobriments. Ex.: Colpeja el tambor de joguina primer amb els palets, després amb les mans i finalment amb el martell, o, prova de veure què succeeix llençant tot el rotlle de paper higiènic a la tassa del vàter. El nen pren consciència de la causalitat dels fets i és capaç d’imitar de forma precisa models presents. Conserva l’objecte (esquema de l’objecte permanent). En realitat, tant les reaccions circulars primàries com les secundàries i terciàries:
• Constitueixen l’essència de tot el període sensoriomotriu
• Permeten que el nen respongui de forma cada cop més precisa a les noves situacions i problemes que se li presenten
• Així el nen, empra cada cop més fina motricitat, sensorialitat, capacitats perceptives, accions i moviments.
• És així com el nen va construint coneixements i desenvolupant la seva intel·ligència.
• Etapa de la invenció de nous mitjans a través de combinacions mentals (18-24mesos)

Subestdi 6. És el moment de la transició de l’acte intel·lectual sensoriomotriu a la representació i capacitat de pensar. El nen ara ja pot:

• Provar mentalment accions
• Anticipar solucions (aquestes accions donen resultats i aquestes no)
• Resoldre problemes senzills
• Inventar nous mitjans
• Pensar de forma cada cop més flexible sobre passat i futur
• Conservar l’objecte tanmateix en accions invisibles
• Imitar de forma diferida (imitar models no presents)
• Moure els primers símbols

ELS ESTADIS EN EL DESENVOLUPAMENT COGNITIU (PIAGET)

• Hi ha quatre estadis en el desenvolupament cognitiu:

• Estadi Sensoriomotor (del naixement als dos anys): coneixen el món exclusivament a través dels sentits i de les habilitats motores. La comprensió dels objectes del seu món està limitada per les accions immediates que poden fer sobre ells i per les seves experiències sensorials sobre ells. No hi ha pensament conceptual ni reflexiu. Es tracta d’una intel·ligència molt pràctica basada en l’experiència, però limitada a “aquí i ara”.

• Estadi Preoperacional (dels dos als set anys): poden començar a pensar simbòlicament (pensar sobre objectes i entendre’ls emprant processos mentals independents de l’experiència immediata). Això ser veu en l’aptitud per a utilitzar el llenguatge, per a pensar en aconteixements passats i futurs, per a simular. No poden pensar lògicament de forma coherent, el seu raonament és subjectiu i intuïtiu. El nen és egocèntric.

• Estadi de les operacions concretes (dels set als onze anys): Pot començar a pensar lògicament de forma coherent, però respecte a característiques reals i concretes del seu món, no respecte a situacions abstractes.

• Estadi de les operacions formals (a partir dels dotze anys): Es pot pensar de forma hipotètica i abstracta, es pot especular sobre lo real i lo possible. Apareix la lògica formal.

LA TEORIA DE JEAN PIAGET

Va ser un teòric de fases que va dividir el desenvolupament cognitiu en quatre etapes, cada vegada que el nen entra en una etapa, no retrocedeix a una forma anterior de raonament ni de funcionament, i va seguint les etapes ordenadament, sense saltar-se’n cap.

Els esquemes        

Són un conjunt d’accions físiques, operacions mentals, conceptes o teories amb les què organitzem i adquirim informacions sobre el món. Són accions que poden ser aplicades directament sobre els objectes (d’acció) o sobre la seva representació després de ser interioritzades (operatoris).

Ex: Surt fum de la sopa = està calenta.

Poden diversificar-se i integrar-se per tal de donar lloc a noves conductes cada vegada més adaptatives i complexes.

A mesura que el nen passa per les etapes:

−      Millora la capacitat per emprar esquemes complexos.

−      Per organitzar el coneixement.

−      Construeix, reorganitza i diferencia els esquemes.

S’organitzen en estructures cognitives (conjunt organitzat d’esquemes que

segueix unes determinades lleis) amb creixent nivell de complexitat. Cada un d’aquests nivells és un estadi evolutiu.

La teoria de Piaget del desenvolupament cognitiu segueix un procés que està guiat per la necessitat que tots tenim d’equilibri (estat d’harmonia mental). L’equilibri es dóna quan els conceptes mentals d’una persona (en termes de Piaget, els esquemes) es corresponen bé amb les experiències reals d’aquesta persona. Quan els esquemes (forma general de pensar o interactuar amb les idees i objectes de l’entorn) existents no encaixen amb les experiències, la persona cau en un desequilibri (manca d’harmonia que produeix confusió) i després porta al creixement, quan la persona modifica antics esquemes i se’n formen de nous.

Els períodes de desequilibri poden ser inquietants, però també són períodes creatius, de creixement mental. Segons Piaget, en la recerca de coneixement (provocada pel desequilibri) hi ha dos processos innats i interconnectats que són el nucli de la intel·ligència: l’organització i l’adaptació.

Les persones organitzen els seus pensaments per a què tinguin sentit, establint vincles entre una idea i una altra. A més, les formes de pensar es van adaptant a mesura que l’experiència va aportant noves idees. Aquesta adaptació es dóna a través de l’assimilació i l’acomodació.

En el procés d’assimilació s’incorporen noves informacions a un esquema existent. En el procés d’acomodació l’organització intel·lectual s’ha d’ajustar a les noves informacions. Els processos d’assimilació i acomodació es donen al llarg de tota la vida, i ajuden a explicar el creixement cognitiu.

EQUILIBRI à Nova idea o experiència à Desequilibri, Discrepància, Misteri, Caos, Preguntes, Confusió, Discòrdia, Dissonància à Adaptació à Assimilació /Acomodació à Nou equilibri 

DESENVOLUPAMENT COGNITIU

El desenvolupament cognitiu és el conjunt de transformacions que es donen en el transcurs de la vida, pel qual s’augmenten els coneixements i habilitats per a percebre, pensar i concebre. Aquestes activitats s’utilitzen per a la resolució de problemes pràctics de la vida quotidiana.

•      La perspectiva piagetana explica com el nen interpreta el món a edats diverses.
•      La perspectiva sociocultural de Vigotsky explica els processos socials que influeixen en l’adquisició de les habilitats intel·lectuals.

DESENVOLUPAMENT DE NORMES I VALORS

Desenvolupament de normes

• La moral dels nens fins als 6-7 anys es caracteritza per l’heteronomia. És a dir, la bondat d’un acte es mesura no en funció de la intenció que l’ha originat, sinó de la seva conformitat amb les regles establertes. Les regles són obeïdes o no, però de manera objectiva, no hi ha subjectivitat. 
• Els judicis del nen en l’etapa 2-6 anys es basen en l’opinió dels que per a ell tenen autoritat (sobretot els pares).

Desenvolupament de valors

• Pel que fa a la conducta de compartir amb els altres, dir que comença molt aviat. Al segon o tercer any, els xiquets comparteixen les seves possessions. Al quart any però, la conducta de compartir es comença a omplir de valor moral; ho fan perque ho diu l’adult però tenen en compte les seves preferències. 
• Abans dels 6 anys, aquestes idees estan molt influenciades per l’adult. 
• És important tenir present que el desenvolupament cognitiu és imprescindible per al desenvolupament moral. Tot i que el primer es sol donar previ al segon.

Desenvolupament moral

Segons L. Kohlberg, el desenvolupament moral segueix tres fases: 

1. Nivell 1. Preconvencional: El nen és receptiu a les normes culturals i a les etiquetes de bo o dolent, just o injust, però interpreta aquestes etiquetes en funció de les conseqüències físiques o hedonistes de l’acció (càstig, recompensa, intercanvi de favors) o en funció del poder físic dels que emeten les normes i les etiquetes.
2. Nivell 2. Convencional: Es considera que el manteniment de les expectatives de la família, el grup o la nació de l’individu és quelcom valuós en sí mateix. L’actitud no és només de conformitat amb les expectatives personals i l’ordre social, si no de lleialtat cap a ell, de manteniment, recolzament i justificació actius de l’ordre i d’identificació amb les persones o el grup que hi participen. 
3. Nivell 3. Postconvencional: També s’anomena autònom o de principis. Hi ha un esforç clar per definir els valors i es principis morals, que tenen validesa i aplicació independentment de l’autoritat que els grups o persones que mantenen aquests principis i amb independència de la identificació dels individus amb aquests grups.

EL JOC

Característiques del joc:

• Que està regit per una evident motivació intrínseca. 
• És espontani i voluntari. 
• És una activitat que produeix plaer. 
• Hi ha un predomini dels mitjans sobre els fins.

Tipus de jocs: 

• El joc sensorial on es manipulen objectes, es colpeja, etc. Aprenen les propietats dels objectes i estimulen la creativitat.
• El joc amb moviment on es corre i es salta. 
• El joc simbòlic. 
• El joc rude i desordenat on els nens aprenen a controlar impulsos i sentiments i aprenen a diferenciar entre el real i el que s'aparenta. Aquest joc ajuda als nens a descarregar energia. 
• Joc verbal (joc de paraules, ritmes, etc).
• Joc sociodramàtic on exercien la simulació i es projecten en altres personalitats. 
• Joc constructiu (trencaclosques, etc).
• Joc de regles (escacs, fútbol, etc.).

El joc en la socialització:

Destreses socials

• Joc solitari: el nen juga sol, sembla que ignorant a altres nens que té a prop.
• Joc d’espectador: un nen mira mentre els altres juguen.
• Joc en paral·lel: els nens juguen amb joguines semblants, de manera semblant, però no interactuen.
• Joc associatiu: els nens interactuen, observant-se i compartint els materials, però el seu joc encara no és mutu ni recíproc.
• Joc cooperatiu: els nens juguen junts, creant i elaborant una activitat conjunta o respectant els torns.

Conductes que implica

• El nen al jugar sol o en paral·lel, no està, p.ex., colpejant un objecte (sensoriomotor) sinó dibuixant, construint, simulant un paper de ficció,…el joc implica progressivament més complexitat cognitiva.
• El joc és el millor context per a desenvolupar conductes socials.
• És fonamental que el joc es doni entre iguals, els adults han de deixar que els nen interaccionin, aprenguin i s’equivoquin entre ells.

L'AMISTAT

• Les amistats entre els 3 i els 6 anys es donen sobretot entre nens d’estils comportamentals semblants.
• Conforme avança aquest període es veu més clar com hi ha una preferència pels individus del mateix sexe.
• Les relacions entre els amics en aquest període es caracteritzen per intercanvis socials positius (somriure, aprovacions, afecte), més cooperació, ajuda, consol,…
• S’observa major implicació entre els amics (hi ha jocs més complexos, i també més conflictes, tot i que es solen resoldre de manera satisfactòria). 
• Són relacions amb inestabilitat temporal; es formen i es desfan fàcilment, sobretot quan sorgeixen conflictes interpersonals.
• Els nens defineixen als amics pels seus atributs físics: la bellesa, la força, les habilitats motrius o esportives,…
• En general, els conflictes entre els amics, són menys greus i es resolen amb més facilitat. Així, un cop resolt el conflicte, els nens segueixen jugant junts, sense que el desacord generi futurs conflictes.
• En aquesta etapa els adults tenen en gran part la possibilitat de condicionar les amistats que tinguin els nens i nenes.
• Les investigacions demostren que els nens amb una “conducta d’aferrament” segura, mostren comportaments més competents i adaptatius en les interaccions amb els iguals.
• Els nens amb “menys aferrament” tindran major incompetència en les relacions amb els iguals.
• L’estil educatiu dels pares també condicionarà les conductes de relació entre iguals.
• És evident que l’actitud dels adults pot facilitar o dificultar les relacions dels nens amb els seus iguals, les seves relacions d’amistat. 

RELACIÓ AMB ELS IGUALS

• L’experiència social dels xiquets abans dels 2 anys gira fonamentalment al voltant dels adults (relacions verticals), i estan definides per l’assimetria.

• A partir dels 2 anys, comencen a tenir presència a la seva vida les relacions horitzontals , són relacions simètriques (nen-nen) basades en la igualtat, reciprocitat i cooperació entre persones amb un mateix estatus.

• A l’entorn familiar el nen té un lloc garantit, un conjunt d’afectes i actituds incondicionals; en canvi, al grup d’iguals s’haurà de buscar el lloc per mèrits propis.

• En la interacció vertical, l’adult explicarà al nen com es fa alguna cosa, en canvi a la interacció horitzontal serà la imitació i la comparació social les que estaran presents en la relació entre iguals.

EL CONEIXEMENT SOCIAL

La comprensió de l'altre evoluciona molt entre els 2 i els 6 anys.

Els nens menors de 7 anys tenen dificultats per a diferenciar el punt de vista propi dels altres. 

La comprensió interpersonal és fruit de la confluència de factors cognitius, emocionals i afectius.

Les relacions d'amistat, segons Selman passarien per dos estadis:

• Primer estadi: als 3 anys on la relacó d'amistat va lligada a la proximitat física.
• Segon estadi: dels 4 als 5 anys (coexisteix amb l'anterior i dura fins als 8-9 anys) on també és amic aquell que m'ajuda. 

Les relacions d'autoritat també es comencen a comprendre abans dels 6 anys.

EL DESENVOLUPAMENT PERSONAL I LA INFLUÈNCIA DEL GÈNERE

Des de petits els nens aprenen a descriure's els uns als altres en funció del gènere.

             Des dels 2-3 anys s’observa que les xiquetes són emocionalment més sensibles; així, excepte en el cas de la “ira”, les xiquetes expressen més obertament les seves emocions i sembla que tenen més capacitat per a comprendre les emocions dels altres. En el referent l'agressivitat s'observa que els xiquets la mostren més que les xiquetes.

             A partir dels 2 anys es comença a observar la identitat de gènere, basada sobretot en aspectes externs i visibles (pentinat, roba,..). 

           Seguidament es descobreix l’estabilitat de gènere, comprendre que el gènere és un tret que romandrà estable en el temps. Als 3-4 anys la nena sap que va néixer sent nena i que esdevindrà una dona (igual els nens).

           Cap als 6-7 anys apareix l’anomenada constància de gènere: prendre consciència de què el gènere és invariant en les persones i no es pot modificar.

ELS ROLS DEL GÈNERE

• Són les atribucions i estereotípies relacionades amb el que un nen o nena, un home o dona han de fer, com s’han de comportar i lo que s’espera d’ells. 
• Els rols assignats al gènere no són estàtics, canvien històricament. 
• Tot i l’igualitarisme hi ha encara moltes estereotípies lligades al gènere, i que es transmeten en el procés de socialització.

DESENVOLUPAMENT EMOCIONAL

Les emocions bàsiques d’alegria, tristesa, enuig, sorpresa, por, ansietat es poden observar en tots els xiquets a la primera infància.

Entre el segon i tercer any de vida a més de les emocions bàsiques ja esmentades, podran experimentar un conjunt d’emocions més complexes. Les més importants d’aquestes emocions són la vergonya, l’orgull i la culpa.

El domini del llenguatge que es dóna en els 3/4 anys té molta importancia en el desenvolupament emocional del nen. La còlera i la temor són dos emocions importants en aquest període. 

Sobre els 3/4 anys és molt dificultós el poder arribar a comprendre com emocions determinades s’associen a fets concrets, costa arribar a poder assumir i generalitzar aquestes situacions amb els estats emocionals que puguin provocar.

A partir dels 4/5 anys sol aparèixer el procés de valoració, permetent que les emocions es comencin a contextualitzar.

A partir de la pròpia experiència és quan els nens van aprenent la relació entre els fets i les emocions que s'associen a aquests fets. 

CONEIXEMENT DE SÍ MATEIX

AUTOCONCEPTE

Ens centrem en el desenvolupament de l'autoconcepte entre els 2 i els 6 anys.

Aquest autoconcepte té a veure amb la visió que té cadascú de sí mateix i es refereix al conjunt de característiques que emprem per a definir-nos com a individus i diferenciar-nos dels altres.

Els nens de 3/4 anys, quan es descriuen a sí mateixos solen utilitzar termes molt bàsics, com per exemple bo, dolent, gran petit, etc.. En canvi, els nens de 6 anys ja fan una descripció més acurada i diuen per exemple que són bons per a unes coses i dolents per a unes altres.

Els nens de preescolar tendeixen a definir-se basant-se en al físic. L’autoconcepte durant aquests anys sol ser poc coherent, arbitrari i canviant.

AUTOESTIMA

Fa referència a la visió que cada persona té de la seva pròpia vàlua i competència.

Té a veure amb les metes que es planteja una persona  i pot ser positiva o negativa. 

És multidimensional; així entre els 4 i els 7 anys es parla almenys de quatre dominis: competència física, competència cognitivoacadèmica, acceptació per part dels iguals i acceptació per part dels pares.

Per a què un nen es valori a sí mateix, necessita sentir-se valorat pels que l’envolten.

LA PERSONALITAT

Al llarg de la història hi ha hagut diverses teories sobre el desenvolupament de la personalitat i aquestes en són algunes:

DESCRIPCIÓ PSICOANALÍTICA DE S.FREUD

El desenvolupament de la personalitat està lligat al curs de les pulsions sexuals, entenent la sexualitat com a energia vital en connexió amb l’afectivitat.

Freud estableix 5 etapes psicosexuals:

·         Oral (0 a 18 mesos): la zona erògena són els llavis i la boca. La mare és molt important, el nen percep si aquesta està bé o no.

·         Anal (18 mesos a 3 anys): el plaer es troba concentrat en la zona anal. El nen gaudeix retenint i expulsant els esfínters i mostrant als adults les seves deposicions. Comencen a controlar-se aquests esfínters.

·         Fàl·lica (3 a 6 anys): els genitals concentren l'atenció dels nen. Els nens s'inicien en la masturbació però, per contra, no ho fan les nenes. Es dona el complex d'Edip i Electra, el nen i la nena es senten atrets pel progenitor del sexe contrari i senten rivalitat envers la figura del mateix sexe.

·         Latència (6 a 12 anys): etapa d'educació primària. La personalitat del nen ja està formada i els impulsos sexuals estan controlats.

·         Genital (10/12 a 14/15 anys): etapa de la pubertat. L'impuls sexual ressorgeix però no centrada en el propi cos, sinó en el contrari.  

DESCRIPCIÓ PSICOANALÍTICA D'ERIK ERIKSON

Va ressaltar més els aspectes socials i culturals que els biològics i s’interessà sobretot pel modelatge social del “jo” al llarg de la vida humana.

Teoria psicosocial.

Identifica cada etapa del desenvolupament emotiu per la classe de crisi psicosocial que pugui produir-se:

• Confiança Bàsica vs. Desconfiança. (0 a 18 mesos). 
• Autonomia vs. Vergonya i Dubte (18 mesos a 3 anys). 
• Iniciativa vs. Culpa (3 a 5 anys). 
• Laboriositat vs. Inferioritat (5 a 13 anys).
• Cerca d'Identitat vs. Difusió d'Identitat (13 a 21 anys).
• Intimitat davant aïllament (21 a 40 anys).
• Generativitat davant estancament (40 a 60 anys).
• Integritat enfront de desesperació (60 anys fins a la mort).

DESCRIPCIÓ DE WALLON

Estudia el desenvolupament de la personalitat a través d'una sèrie d'etapes:

1. Etapa o període sensomotor (0 a 3 anys):
   a) Fase de la impulsivitat motriu (0-6 mesos)
   b) Fase emocional (6-12 mesos)
   c) Fase sensomotor projectiva 1-3 anys). 
2. Etapa del personalisme (3 a 6 anys):
   a) Fase d’oposició (3 anys).
   b) Fase de gràcia (3-4 anys).
   c) Fase d’imitació dels models adults (4-5 anys).
3. Etapa categorial (6-11 anys) 
4. Etapa de la pubertat i l’adolescència (a partir dels 11 o 12 anys). 

Segons aquest autor, l’etapa entre els 3 i els 6 anys està dedicada plenament a la construcció del JO; és una fase important en la definició de la personalitat infantil. És l’estadi del personalisme.

ESTADI DEL PERSONALISME

Aquest estadi s’inicia amb la crisi de l’oposició o tossuderia (2-3 anys), que segons Wallon seria la forma d’enfortir i afermar la identitat recent descoberta. Nens i nens intenten afirmar el seu Jo oposant-se als altres i tractant de fer prevaldre sempre la seva voluntat.

LA FAMÍLIA

La família, sens dubte a la primera infància, és el context més habitual on els nens i nenes creixen i es desenvolupen.

Entre els 2 i els 6 anys el desenvolupament de la personalitat i de les emocions, està clarament relacionat amb els processos educatius i de socialització.

ELS PARES

S'han fet estudis que reflecteixen que en el comportament de pares i mares es distingeixen dues dimensions bàsiques. Aquestes són les següents:

• Afecte i comunicació: to emocional càlid que presideix les relacions pares - fill, pares que animen la participació i expressió dels fills. En l’altre extrem estarien les relacions mancades d’afecte, fredes, hostils, amb pocs intercanvis comunicatius.
  
  
• Control i exigència: pel que fa a l’exigència i disciplina veiem que el fet que els pares siguin més o menys exigents suposarà un repte per als nens que hauran de fer més esforç; també establiment i exigència de normes,..

Aquestes dues dimensions que hem descrit donen lloc a 4 tipologies d'estils educatius, els següents:

ESTILS EDUCATIUS	CARACTERÍSTIQUES
DEMOCRÀTIC	Mostren nivells alts d’afecte i comunicació i també de control i exigències. Pares i mares que mantenen una relació afectuosa i comunicativa amb els seus fills, però alhora són també exigents amb ells.  Solen establir normes que mantenen de forma coherent però no intransigent i rígida. El control s’exerceix de manera raonada. Inciten als fills a nous reptes,..
AUTORITARI	Mostren elevat control i exigència i baix afecte i comunicació. Pares que no solen expressar obertament l’afecte als seus fills i tenen poc en compte els seus interesso i necessitats. Les normes solen ser imposades sense raonar-se. Solen emprar el càstig i l’amenaça per a eliminar conductes que no toleren dels seus fills.
PERMISSIU	Mostren alts nivells d’afecte i comunicació i absència de control i exigències de maduresa. Són els interessos del nen els que dirigeixen les interaccions adultnen.  Pares poc propensos a establir normes, amb poques exigències per als seus fills.
INDIFERENT	Mostren els nivells més baixos de les dues dimensions. Pares amb poca implicació en la criança. Relacions fredes i llunyanes, poca sensibilitat envers les necessitats dels nens. Absència de normes i exigències, però també de vegades amb un control excessiu i no justificat.

Aquests 4 estils tenen unes conseqüències i aquestes són per exemple:

• Els fills de pares amb estil democràtic són els que presenten característiques que es consideren més desitjables (alta autoestima, afronten noves situacions amb confiança i són persistents en les tasques que emprenen. També tenen competència social i autocontrol). 
• Els fills de pares autoritaris solen tenir una baixa autoestima i poc autocontrol, i es mostren submisos i obedients quan el control és extern; poc hàbils en relacions socials i en absència de control extern poden presentar conductes agressives. 
• Els fills de pares permissius a primera vista es mostren com els més alegres i vitals; són però també immadurs, incapaços de controlar els impulsos i poc persistents en les seves tasques. 
• Els fills de pares negligents tenen problemes d’identitat i baixa autoestima, no solen assumir les normes i són poc sensibles a les necessitats dels altres, especialment vulnerables i propensos a viure conflictes personals i socials

RELACIÓ ENTRE GERMANS

Per últim, ens centrarem en la relació entre germans i després de revisar alguns estudis podem dir que n'hi ha molts que es basen en que la relació entre germans centra el seu interès en la rivalitat i la gelosia. A banda d'això,  també es tracta d'unes relacions que donen lloc a un enorme ventall d'emocions i sentiments. 

El nombre d'enfrontaments entre la mare i el primogènit augmenten després del naixement del segon fill. Disminueix el temps d'interacció entre la mare i el primogènit i també els temes de conversa que, abans, es dirigien a coses del nen i ara es converteixen en temes dels desitjos i circumstàncies del germà.

El primogènit sofreix alguns problemes i necessita algunes setmanes per adaptar-se a la seva nova vida i els pares han d'entendre que aquest nen està tractant de fer-se un lloc en el nou espai de relacions. 

Els pares són molt importants en la comunicació entre dos germans i tenen un paper fonamental. 

L'AFERRAMENT

Quan parlem d'aferrament ens referim a la vinculació afectiva que el nen estableix amb una o varies persones (aquelles que en tenen cura de forma estable) i que dóna lloc a una relació emocional privilegiada, caracteritzada per l’afecte mutu i el desig de mantenir la proximitat.

L'aferrament té unes funcions molt destacades i aquestes són les següents:

• Garantir la supervivència del nadó.
• Font de benestar i suport emocional.
• Utilitzat com a base de seguretat per l’exploració de l'entorn.

S'estableix en el primer any de vida en funció de les característiques de la relació entre el nen i les persones que en tenen cura habitualment. 

Implica:

1. Una sensibilitat: “escoltar”,interpretar i respondre els senyals del nen.
2. Caràcter sincrònic i mutu de la interacció.

El procés evolutiu de l'aferrament es divideix en 4 etapes i aquestes són:

§  De 0 a 6 setmanes: No mostra conductes d’aferrament. (Etapa de preaferrament)

§  De 6 setmanes a 6-8 mesos: Preferència per persones conegudes, però encara no té malestar de separació preferent. No mostra por als estranys. (Etapa de formació de l’aferrament)

§  De 6-8 mesos a18-24 mesos: “Edat de l’estrany”, és a dir, preferència pels coneguts i rebuig explícit als estranys. (Etapa d’aferrament)

§  A partir de18-24 mesos: Disminueix l’ansietat de separació. (Etapa de formació de relacions recíproques)

Per últim farem una classificació dels tipus d'aferrament que existeixen, i aquests són els que us presentem a continuació:

TIPUS	CONDUCTES CARACTERÍSTIQUES
SEGUR (65-70% dels nens)	o    Exploració activa en presència de la figura d'aferrament. o    Ansietat, disminució de l'exploració i intents de cerca davant la separació. o    Cerquen el contacte i proximitat en la retrobada sentint-se reconfortats.
INSEGUR AMBIVALENT (10-15% dels nens)	·         Mínima o nul·la exploració en presència de la figura d'aferrament. ·         Ansietat molt intensa davant la separació. ·         Comportament ambivalent en la retrobada i dificultat per rebre consol.
INSEGUR EVITATIU (20% dels nens)	o    Manca de preferència de la figura d'aferrament davant d'altres adults. o    Escassa o nul·la ansietat davant la separació. o    Evitació de la figura d'aferrament en les retrobades.
DESORGANITZAT (10-12% dels nens)	·         Comportament confús i desorientat (aproximació-evitació, conductes esterotipades,.....)